CAMPANILLA

No consigo recordar qué es un hada.
Cuando Peter Pan me presentó a Campanilla en el país de Nunca Jamás, le prometí que siempre recordaría el camino desde mi cama hasta allí. Ella era alegre, risueña y jovial. Desprendía luz y me trasmitía confianza, como una ligera sensación de que no tenía que tener miedo a soñar, a volar.
Cada noche, le contaba problemas que había tenido en el cole, lo poco que me gustaban las matemáticas o me quejaba por las verduras que mi madre me había obligado a engullir. Campanilla me decía que las verduras me hacían fuerte y que las matemáticas me ayudarían a saber utilizar mi inteligencia cuando fuese mayor.
Un día, me advirtió que con el tiempo, me sería más difícil creer en ella y yo me enfadé, indignada por la poca confianza en mí, que encerraban aquellas palabras. Campanilla, efectivamente, no se equivocó y mil años después he comprobado que tenía razón.
Hoy mis alas no se acuerdan de volar.

3 comentarios:

Príncep de les milotxes dijo...

Doncs ja saps, Jessica... Tan sols has, novament, d'intentar-ho. Però has de creure en tu. Aleshores tot serà nou... simplement canviant l'òptica amb què veus i vius les coses. I a volar.
M'he passat i, encara, em passe matins, vesprades, capvespres i nits volant. I sóc feliç. Des de l'aire, la terra és veu d'una altra forma, però és el cor qui condiciona la nostra mirada.
Una abraçada.

JESSICA dijo...

Moltes gràcies majestat....intente cada dia no perdre la perspectiva adequada davant cadascuna de les realitats a que m´emfronte...per suposat que tornaré a recordar com es volava....no tinc cap altra prioritat ara mateix...gràcies pel teu comentari

Príncep de les milotxes dijo...

No hi ha per a tant... La noblesa i l'elegància interior, per sort nostra, l'han repartida un dia de fira, en una tómbola de fades per a tothom.
Besets... i ànim.

Publicar un comentario

Te agradezco tu visita y me gustarìa que me dejaras un comentario. No lo hagas anonimamente, dime quien eres, asì es màs fàcil. Gracias.