la espera

Compré para esa noche dos palabras envasadas al vacío. Quería que fuese una noche especial. Pero tú te demoraste y a mí se me quemó la cena, las palabras se quedaron en nada, se volvieron ceniza. Cuando llegaste, nos miramos a la luz de las velas sobre el hueco de los platos. “Inventemos algo —te dije— que no vendan los supermercados”. Entonces tu me cogiste la mano entre las tuyas y yo no supe más que sonreír...

LAS CARTAS


Con el vino llegó la inspiración, su copa medio llena de Centurione, le recordó que los mayores genios de la literatura triunfaron tras varias copas de wiskhy. Se sintió relajado al pensar en que a él le bastaba con un par de copas de sangiovese superiore de la zona italiana de la Romagna. Al ritmo de Mike and The Machines, no pudo evitar sonreír al encontrarse bien consigo mismo, con su alrededor y con su vida. Se daba cuenta de que todo iba bien y de que si bien, valga la redundancia, era difícil llegar a ser completamente feliz, no era tan complicado sentirse en paz, tranquilo, con lo que se era.
Así, sorbió un poco de su vino y se dispuso a observar la estancia. A su mente vinieron recuerdos de decenas de personas que habían compartido con él parte de su vida y con las que hacía tiempo que no veía. Así que decidió que aquella tarde iba a dedicarla únicamente a escribir cartas, metería un CD de Sting y acabaría la botella, incluso abriría otra si fuera necesario, pensó, pero compartiría sus mejores deseos con todos aquellos junto a los que un día caminó con más o menos facilidad (no todo eran buenos recuerdos) y que hoy volvía a su pensamiento. Iba a agradecerles momentos, sonrisas y lágrimas....experiencias que forman parten de su vida. Esa tarde, con su bolígrafo, iba a recordarles que seguía estando ahí. (FOTO: Radio RPP)

NYAM NYAM

Treballar en un restaurant té les seves coses, una d´elles es que et convertix en una persona observadora, que no tafanera. Si jo ja ho era, ara ho sóc més. Veient a la gent menjar, s´apren d´ella, de les persones, de com son i de com es comporten.
Jo me solc encarregar d´una sala on hi ha moltes taules per a dos persones, la sala 'Música', es diu així, ambientada en estil antic i medieval i molt íntima. Es senten moltes parelles i m´agrada vore com es comporten l´un amb l´altre, com es miren. Com alguns son capaços de passar tot el sopar sense soltar-se la mà, (quina enveja sana la meva), i com compartixen el menjar. M´agrada, la mirada tímida d´ella. La baixa poc a poc avergonyida, mentre ell somriu i es sent afortunat.

Després están les parelles de gent més major en les que jo distinguisc entre dos tipus. Aquelles en les que els pantalons els porten ells i aquelles en les que son elles, indiscutiblement, qui porten "la batuta". Algunes voltes ell es quasi quasi un dictador i ella simplement calla (ja ho té molt vist). En una ocasió va vindre un "tipo" que volia fesols, de més de 50 plats que hi ha a la carta, el cuiner li va tindre que fer un plat especial. Ell va montar el quadro i ella res de res, quina llàstima!

Després estàn elles, les manipuladores, que ho controlen tot a casa i que sols falta que li tallen la carns a trossets. Mengen mentre miren de reüll els plats de la resta de la gent, parlen parlen i parlen (no escolten) i somriuen sense dixar de mirar. ...es un somriure extrany, del que mai saps si et pots fiar. Quan t´arrimes a pendre els plats buits tels donen elles directament i tu estàs apunt de dir : "Vols vindre a escurar?"

Hi ha també un altre tipus de persona molt nerviosa, ixa que mai està queta, quasi maniàtica que reordena els cuberts, agarra el got i el torna a dixar, gira la tovalleta i parla amb la carta de vins entre les mans. I, per una altra part, sobre tot els caps de setmana, venen italianes plusquamperfectes i ben vestides que no mengen absolutament res, demanen plats per a dos i així menja sempre ell i no es nota que el plan no està tocat.

També estàn els grups de xics o xiques insoportables (jo tb mhe comportat així) que venen a fer soroll, de festa, son grans taules on quan parles ningú t´escolta. I per últim, els 'tocanassos'...ixos al que no li acertes res i encara els has de somriure i disculpar-te...me cague en els bons modos i en alló de que el client sempre té la raó!
Es cert que tots podem tindre una faxada i ensenyar el que volem, però així com a Gran Hermano no es pot fingir 24 hores, a taula també et delates.
"Dime cómo comes y te diré quién eres"

el sol

Dimecres, 11 de novembre, i a Faenza després de molts dies ha ixit el sol. Es un gran dia, un dia bonic. He ixit de treballar i no he pogut evitar sentar-me a les escalinates de la plaça principal sols per recordar la sensació de quan el sol s´acarona en la cara. Sols per recordar qué es sent quan apenes pots obrir els ulls per l´excesiva llum. Que afortunats som en Espanya!!quantes hores de sol cada dia. Aquesta sensació val milions...
Cada raig m´acaricia i em fa sentir relaxada, el soroll d´una màquina que perfora la terra a escasos 300 metres m´està llunyà porque he aconseguit evadir.me del que no m´interessa i en aquest moment no m´interessa recordar la por que em dona pensar en qué serà de la meva vida d´ací uns mesos o la por que em dona no tornar als mitjans de comunicació que es on, realment, vull estar. Em dona por que s´acaben les idees, les paraules i els somriures. Em dona por que s´acaben les mans voluntaries i que no hi hajen veus crítiques a Berlusconi. Em dona por perdre una batalla....però tot aixó en aquest moment, no m´interessa.