GRÀCIES

Intente resumir a un paper els quatre anys que ha durat la meva estança a la SER. Es molt difícil i son molts els sentiments, sobre tot, contradictoris que em venen al cap. Tinc por i emoció al mateix temps davant una nova etapa i el que m´espera, però senc molta tristesa per la gent que dixe i perque no m´en vull anar. M´agrada la meva feina i en el meu cas es vocacional, m´agrada escriure i m´agrada contar-li a la gent aquelles grans i menudes coses en les que potser no han pensat o a les que tenen complicat l´accés.

Quan estic a punt de tancar una porta, sols tinc paraules d´agraïment.
Gràcies a totes aquelles persones que m´han facilitat les coses estos anys, als que han compartit amb mi el dia a dia, als que han sabut portar la meva mala llet i als que m´han tractat, desde el principi, com a una professional inclús sabent que no tenia ni idea del que escrivia. Gràcies als que han acudit a mi per parlar, gràcies als que han confiat en la meva forma de fer les coses i gràcies als que han tingut paraules de suport, als que m´han dedicat el seu temps i els seus somriures.

Sense que ningú es senca desplaçat, vull donar gràcies especialment a algunes personas ( no podria citar-vos a tots) que han estat molt presents:
A Sara Rios, sense ella impossible.
A Álvaro, per tants kilómetres, tants talls de pel i tantes i tantes reflexions. Sense ell, jo seria una altra, no seria jo.
A Víctor, pel suport incondicional.
A Emilio, per voler-me com una filla.
A Pere, per no callar-se mai.
A Mari Carmen Díaz, per no haver sigut mai una jefa.
A E. Nomdedeu, per talls de veu genials.
A alguns membres de gabinets de premsa amb els que he tingut que tractar per ensenyar-me el que no vull ser de major.
A J.C Insa per tractar-me sempre amb tant de respete, tenir-me tant en compte i no fallar mai quan l´hem cridat a última hora.
A F. Colomer per ser sempre tan carinyós.
A C. Capilla, per dirigir-se a mi desde el principi com“amiga”.
A M. A. Campos per permitir-me preguntar-li a Fabra (en la vida hi ha coses que et fan fort)
A Luisa, per les rises.
A Laura Muñoz, per la professionalitat increíble.
A Clara, per compartir cognom i “marrons”.
A José Migüel, per la paciencia.
A Benja, pel confesionari.
A Lizbeth i a Maria, per la valentia.
A els meus "capos" per no posar-me les coses massa fàcils.
A Javi M.V, per les varies experiències, pels musols i per sempre tindrem present.
A Ana, Elena, Alcalde, Gintonic, Concejal, Pedro, Encarna i Pili (menudo pelotón)
A Rubén i Mª Amparo, per ser uns cracks i pensar en mi sempre.
A Alberto Recatalà, per que sí, i ell sense saber-ho.
A Lorena, Byron, como siempre.
A David, per les llàgrimes i el café.
A J.L Nebot, per la conversa pendent.
A Luis García, per haver fet tard.
A Raul, a Mauro, a M.José i a Carlos per ser més valents que jo.
A Paki, per estar sense estar.
A Hugo, per la història del tren.
Al meu kiosker, per no somriure mai.
A Alberto Matia, per furtar-me els llocs d´aparcament.
A Quique, per preguntar.
I per suposat a la meva familia, per estar sempre ahí. A mon pare, per damunt de totes les coses, per no dir-me mai que estava orgullós de mi i encarregar-se de que jo sapiguera que ho estava.

(FOTO: R.Muñoz)