El miedo a lo desconocido nos hace reacciones, es absolutamente irremediable. Lo que no conocemos, a la vez que nos atrae, nos aterra. Sentada frente al primo caffé machiatto di questa mia stanza in Italia, y sin que haga ni tres minutos que he aterrizado, recargo mis fuerzas. Más bien me obligo a hacerlo porque durante los últimos días han ido mermando las ganas y estado más bien negativa, imaginando esto cómo una especie de destierrol. Ahora, desde Bolonia, cambio el concepto y me armo de valor. Voy a crecerme y a sonreir a las miles de oportunidades y caras nuevas que me brinda la vida, y que me las brinda porque yo, con acierto o sin él, es pronto aún para valorar, lo he decidido.
No olvido de mi gente, imposible hacerlo, de mi entorno (como diria un buen amigo). No lo hago precisamente por eso, porque son mi gente, porque me cargan las pilas, me apoyan desde lejos y tengo la certeza y el convencimiento de que cuando vuelva van a seguir ahí. A excepción de sorpresas que seguro que las hay...Echo de menos, en estos momentos, la insípida rutina de un fin de semana en mi casa, la apasionante noche que me esperaba hace sólo una semana o la bicicleta, mi bici...también la echo de menos....echo de menos mi casa, mi teléfono....como ET, mi habitación desastrada, mi ordenador, mi idioma....echo de menos todo aquello que me importa y que he traído conmigo.....desde Italia, capítulo uno. Baci
¿Qué significa?
Publicado por
JESSICA
¿Qué significa que tiemblen mis piernas al verte? ¿Qué significa si echo de menos tus labios, tus ojos, tus manos....? ¿Qué significa?
¿Por qué no me salen las palabras cuando te hablo? Me siento torpe. ¿Por qué me das miedo...tu ausencia, tu lejanía....?¿Qué significa?
Y ¿qué significa despertar pensando en ti, en una llamada, un beso, un abrazo..? ¿Qué significa que me importes por encima de la mayor parte de las cosas que hay en mi vida?
¿Qué significa?
Y ¿Qué se supone que quiere decir mi rendición a tus pies, ante tu sonrisa, tus suspiros, tus sueños.....?¿qué significa que todo pierda el sentido cuando tu no eres testigo?
¿Qué significa?
¿Qué significan tantas dudas, silencios, tanta inestabilidad incontrolable, tanta felicidad volatil...?¿Qué significa?
¿Qué significan tus nulas respuestas, tu falta de apuesta, que significa mi sospecha...?
Dime si vendrás, si cuento contigo, si entro en tus planes, dime si hay vacantes en tu corazón. Dime si estoy en la lista, en que posición del ranking. Y dime, qué significa que no pueda respirar si no me miras.
¿Por qué no me salen las palabras cuando te hablo? Me siento torpe. ¿Por qué me das miedo...tu ausencia, tu lejanía....?¿Qué significa?
Y ¿qué significa despertar pensando en ti, en una llamada, un beso, un abrazo..? ¿Qué significa que me importes por encima de la mayor parte de las cosas que hay en mi vida?
¿Qué significa?
Y ¿Qué se supone que quiere decir mi rendición a tus pies, ante tu sonrisa, tus suspiros, tus sueños.....?¿qué significa que todo pierda el sentido cuando tu no eres testigo?
¿Qué significa?
¿Qué significan tantas dudas, silencios, tanta inestabilidad incontrolable, tanta felicidad volatil...?¿Qué significa?
¿Qué significan tus nulas respuestas, tu falta de apuesta, que significa mi sospecha...?
Dime si vendrás, si cuento contigo, si entro en tus planes, dime si hay vacantes en tu corazón. Dime si estoy en la lista, en que posición del ranking. Y dime, qué significa que no pueda respirar si no me miras.
GREGUERÍAS
Publicado por
JESSICA
He empezado a estudiar la forma de hacer greguerías, hasta el momento estas son las que se me han ocurrido, pero espero vuestras sugerencias y aportaciones.....entre todos, vamos a darle a la imaginación. Es divertido! Cabe recordar que, las greguerías, inventadas por Ramón Gómez de la Serna, "son textos breves semejantes a aforismos, que generalmente constan de una sola frase expresada en una sola linea, y que expresan, de forma aguda y original, pensamientos filosóficos, humorísticos, pragmáticos, líricos, o de cualquier otra índole".
- El viento son los quejidos del cielo
- Un pavo real es una escoba con traje de gala
- El calendario es nuestra cuenta atrás
- El 69 es el número de la suerte
- Las palabras al sordo le resbalan
- Los reptiles tienen cuerpo de lagarto y alma de pez
- Reykiavik es una ciudad sin norte
- Los noctámbulos son gente que duerme de día y sueña de noche
- El divorcio es la liberación de dos seres.
- Los sueños son fantasías del más allá.
- El viento son los quejidos del cielo
- Un pavo real es una escoba con traje de gala
- El calendario es nuestra cuenta atrás
- El 69 es el número de la suerte
- Las palabras al sordo le resbalan
- Los reptiles tienen cuerpo de lagarto y alma de pez
- Reykiavik es una ciudad sin norte
- Los noctámbulos son gente que duerme de día y sueña de noche
- El divorcio es la liberación de dos seres.
- Los sueños son fantasías del más allá.
GRÀCIES
Publicado por
JESSICA
Intente resumir a un paper els quatre anys que ha durat la meva estança a la SER. Es molt difícil i son molts els sentiments, sobre tot, contradictoris que em venen al cap. Tinc por i emoció al mateix temps davant una nova etapa i el que m´espera, però senc molta tristesa per la gent que dixe i perque no m´en vull anar. M´agrada la meva feina i en el meu cas es vocacional, m´agrada escriure i m´agrada contar-li a la gent aquelles grans i menudes coses en les que potser no han pensat o a les que tenen complicat l´accés.
Quan estic a punt de tancar una porta, sols tinc paraules d´agraïment.
Gràcies a totes aquelles persones que m´han facilitat les coses estos anys, als que han compartit amb mi el dia a dia, als que han sabut portar la meva mala llet i als que m´han tractat, desde el principi, com a una professional inclús sabent que no tenia ni idea del que escrivia. Gràcies als que han acudit a mi per parlar, gràcies als que han confiat en la meva forma de fer les coses i gràcies als que han tingut paraules de suport, als que m´han dedicat el seu temps i els seus somriures.
Sense que ningú es senca desplaçat, vull donar gràcies especialment a algunes personas ( no podria citar-vos a tots) que han estat molt presents:
A Sara Rios, sense ella impossible.
A Álvaro, per tants kilómetres, tants talls de pel i tantes i tantes reflexions. Sense ell, jo seria una altra, no seria jo.
A Víctor, pel suport incondicional.
A Emilio, per voler-me com una filla.
A Pere, per no callar-se mai.
A Mari Carmen Díaz, per no haver sigut mai una jefa.
A E. Nomdedeu, per talls de veu genials.
A alguns membres de gabinets de premsa amb els que he tingut que tractar per ensenyar-me el que no vull ser de major.
A J.C Insa per tractar-me sempre amb tant de respete, tenir-me tant en compte i no fallar mai quan l´hem cridat a última hora.
A F. Colomer per ser sempre tan carinyós.
A C. Capilla, per dirigir-se a mi desde el principi com“amiga”.
A M. A. Campos per permitir-me preguntar-li a Fabra (en la vida hi ha coses que et fan fort)
A Luisa, per les rises.
A Laura Muñoz, per la professionalitat increíble.
A Clara, per compartir cognom i “marrons”.
A José Migüel, per la paciencia.
A Benja, pel confesionari.
A Lizbeth i a Maria, per la valentia.
A els meus "capos" per no posar-me les coses massa fàcils.
A Javi M.V, per les varies experiències, pels musols i per sempre tindrem present.
A Ana, Elena, Alcalde, Gintonic, Concejal, Pedro, Encarna i Pili (menudo pelotón)
A Rubén i Mª Amparo, per ser uns cracks i pensar en mi sempre.
A Alberto Recatalà, per que sí, i ell sense saber-ho.
A Lorena, Byron, como siempre.
A David, per les llàgrimes i el café.
A J.L Nebot, per la conversa pendent.
A Luis García, per haver fet tard.
A Raul, a Mauro, a M.José i a Carlos per ser més valents que jo.
A Paki, per estar sense estar.
A Hugo, per la història del tren.
Al meu kiosker, per no somriure mai.
A Alberto Matia, per furtar-me els llocs d´aparcament.
A Quique, per preguntar.
I per suposat a la meva familia, per estar sempre ahí. A mon pare, per damunt de totes les coses, per no dir-me mai que estava orgullós de mi i encarregar-se de que jo sapiguera que ho estava.
Quan estic a punt de tancar una porta, sols tinc paraules d´agraïment.
Gràcies a totes aquelles persones que m´han facilitat les coses estos anys, als que han compartit amb mi el dia a dia, als que han sabut portar la meva mala llet i als que m´han tractat, desde el principi, com a una professional inclús sabent que no tenia ni idea del que escrivia. Gràcies als que han acudit a mi per parlar, gràcies als que han confiat en la meva forma de fer les coses i gràcies als que han tingut paraules de suport, als que m´han dedicat el seu temps i els seus somriures.
Sense que ningú es senca desplaçat, vull donar gràcies especialment a algunes personas ( no podria citar-vos a tots) que han estat molt presents:
A Sara Rios, sense ella impossible.
A Álvaro, per tants kilómetres, tants talls de pel i tantes i tantes reflexions. Sense ell, jo seria una altra, no seria jo.
A Víctor, pel suport incondicional.
A Emilio, per voler-me com una filla.
A Pere, per no callar-se mai.
A Mari Carmen Díaz, per no haver sigut mai una jefa.
A E. Nomdedeu, per talls de veu genials.
A alguns membres de gabinets de premsa amb els que he tingut que tractar per ensenyar-me el que no vull ser de major.
A J.C Insa per tractar-me sempre amb tant de respete, tenir-me tant en compte i no fallar mai quan l´hem cridat a última hora.
A F. Colomer per ser sempre tan carinyós.
A C. Capilla, per dirigir-se a mi desde el principi com“amiga”.
A M. A. Campos per permitir-me preguntar-li a Fabra (en la vida hi ha coses que et fan fort)
A Luisa, per les rises.
A Laura Muñoz, per la professionalitat increíble.
A Clara, per compartir cognom i “marrons”.
A José Migüel, per la paciencia.
A Benja, pel confesionari.
A Lizbeth i a Maria, per la valentia.
A els meus "capos" per no posar-me les coses massa fàcils.
A Javi M.V, per les varies experiències, pels musols i per sempre tindrem present.
A Ana, Elena, Alcalde, Gintonic, Concejal, Pedro, Encarna i Pili (menudo pelotón)
A Rubén i Mª Amparo, per ser uns cracks i pensar en mi sempre.
A Alberto Recatalà, per que sí, i ell sense saber-ho.
A Lorena, Byron, como siempre.
A David, per les llàgrimes i el café.
A J.L Nebot, per la conversa pendent.
A Luis García, per haver fet tard.
A Raul, a Mauro, a M.José i a Carlos per ser més valents que jo.
A Paki, per estar sense estar.
A Hugo, per la història del tren.
Al meu kiosker, per no somriure mai.
A Alberto Matia, per furtar-me els llocs d´aparcament.
A Quique, per preguntar.
I per suposat a la meva familia, per estar sempre ahí. A mon pare, per damunt de totes les coses, per no dir-me mai que estava orgullós de mi i encarregar-se de que jo sapiguera que ho estava.
(FOTO: R.Muñoz)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)